Hi ha maneres de ser de poble, igual que hi ha manera de ser de ciutat. A la ciutat les coses canvien de pressa; els alts edificis, les llums i els automòbils que no cessen, s'amaguen com poden de la pressa atuïda de la multitud; del delit (en cas d'haver-n'hi) i les penes, si t'hi pares a pensar. El què proposo és el poble submís barrejant-se cada vegada més amb el color de la terra que pot ser teva. Un hort com escenari delimitat de la teva sociabilitat natural, per abonar-te als seus cultius sense més aliment que els estels com a guia en el seu “quaternitas perfecte”, és a dir, els seus quatre element; la mateixa terra essent el despertar de la dimensió moral de l’home amb les seves mans; l'aigua, per somiar donant vida en la seva dimensió psicològica, el sol en la seva quietud que no quietisme, com a dimensió òntica, i l'aire amb el seu silenci sonor com a dimensió espiritual del clima que es fon amb tots ells, per junts batallar en la implacable guerra de la supervivència de l'aliment natural, sense cap altre peatge que la cura de una porció de terra que ajudi a recuperar el primitiu contacte amb la natura, constatant a diari una realitat present, llaurada amb les pròpies mans en benefici d'un equilibri de l'essència de l'home i la natura, i a la vegada, d'un benefici econòmic que redundi en innumerables avantatges per ambdues parts. Sempre he pensat que el món no pot esclatar en mil bocins mentre tots els homes lliures vegin l'arc de Sant Martí, notin la pluja a la seva cara i escoltin el riure de la canalla.

Joan Maria Rovira Pujals